COSES QUE EM PASSEN
Estime la naturalesa, per això, (i per altres moltes coses) estime Bel. Però enguany no vaig a parlar d’aquest beneït poble benvolgut per tots. Vaig a contar-vos una història que em va passar fa dues setmanes on jo visc. He de dir-vos que tinc la sort de viure a un lloc “d’estiueig” ple de “xalets”, on tinc la muntanya a 50 metres de casa. Bé, la “muntanya” dins d’un ordre, clar. És muntanya perquè te pins a manta, arbustos i herbes de moltes, moltes espècies; pardalets de tot tipus, conills, esquirols i fins en alguna ocasió, hem vist alguna rabosa, però, desgraciadament, la civilització es fa notar, i aleshores tenim una xarxa de grandisimes torres d’alt voltatge creuant tota la zona muntanyosa. A pesar d’això, estic ben contenta de poder passejar diàriament amb els meus gossos xafant terra i no asfalt.
Bé, puix com anava dient-vos, fa dues setmanes, vaig veure de lluny, un animal que en principi em va parèixer un gos gran, encara que era massa alt per a ser gos. Em fixe bé i no, clar que no, ¡¡¡era una cabra!! i, clarament, m’estava mirant. Em vaig quedar quieta amb por que se’n anara corrent, però veient que no feia res, vaig començar a apropar-me a d’ella per tal de veure-la de més prop, pensant, per suposat, que pegaria a fugir. Per altra banda no podia ni imaginar-me com havia arribat fins allí la pobra, ja que en tot el terme no hi ha cap pastor.
Estava ja molt propet i vaig veure que no era com les de Bel, d’eixes munteses, clar que no, era una cabra comú. Tenia només una banya, l’altra, trencada, era de color marró fosc i estava prou prima. Continuava quieta, mirant-me. Els gossos començaren a lladrar-li i vaig d’haver de nugar-los per a que no la espantaren, encara que, clarament ella no tenia intenció de fer-ho.
Pensí ¿que faig? ¿Es que m’han de passar sempre a mi estos casos de Tebeo? Agafi el mòbil (¡gran invent!) i vaig cridar la policia. Com és natural, i a pesar de la meua veu de dona sensata, pensaren que era una broma, encara que els vaig jurar i perjurar diguent-los el lloc exactament on estàvem. Finalment i amb un to de veu que m’indicava clarament que no anaven a fer-me ni cas, em digueren que venien cap allí. Comencí a caminar al voltant d’ella i vaig comprovar que ella em seguia cap on jo anava.
Esperí durant 20 minuts, i veient que la policia no tenia ni intenció de vindre, vaig pensar que me’n aniria a casa i si tenia sort i ella continuava seguint-me, la ficaria dins del jardí. Allí estaria segura fins que algú es fera càrrec. Així ho vaig fer. Vaig començar lentament a fer el camí de tornada i ella, darrere. Anava rient-me jo sola pensant que hauria vist en mi que la feia pensar que era sa mare o sa germana, ¿potser el meu tipus? ¿Els meus ulls de “borrego degollat”? Ja estava arribant als carrers asfaltats, on comencen les cases i pensí que en xafar els carrers, si passava un cotxe segurament s’espantaria.
No va ser així. Tinguí la sort que no en passara cap fins que arribaren a casa. A tot açò, els gossos sense parar de lladrar i jo sense parar de mormolar-los. Vaig obrir la porta gran, i sense fer jo res, ella va entrar al jardí com si tota la vida. Vaig tancar ràpidament. Claví els gossos dins de casa i ella començà a investigar per tot el jardí tranquil·lament.
Torní a cridar a la policia i vaig dir que la tenia ja a casa. Finalment, vingueren. Quan la varen veure es quedaren molt sorpresos. No s’ho creien. Cridaren a l’encarregat de la gossera que vingué amb un furgó i se l’emportà.
La Protectora d’animals es va fer càrrec al dia següent. Jo em vaig quedar amb el dubte si no haguera segut millor deixar-la a la muntanya, però em vaig llevar eixa idea del cap quan me’n recordí que prop del riu hi ha una caseta que tots li diguem “la caseta dels caçadors” on venen de tant en tant un grup d’ells a passar el dia a fer-se una paella o una torrà, i a tirar-li a tot el que es mou per a distraure’s i per a mantindre l’escopeta en bon ús, de manera que potser el final de la pobra segurament havera estat sobre brases i a la panxa d’uns quants.
No sé que pensarà Joaquim de tot açò. Potser me tire la “barrila” en quan em veja. Segur que altres persones haurien passat de tot i, després de fer-li unes fotos amb el mòbil l’haurien deixat on estava pensant que era on havia d’estar. Jo, que vull moltíssim els animals i patisc molt per ells, sincerament, pense que vaig fer molt bbbbbbbbééééééééééééé.