Carta a Arturo

Arturo, tinc la impressió que aquest any ha guanyat l’anterior en aquesta carrera del temps, aquest temps que desitgem posseir, si no fos pel calendari crec que ho aconseguiríem, almenys tinc aquesta sensació.

Nosaltres, el temps, Bel, això és el que va fer que l’any passat pensés en què les persones nascudes a Bel podrien d’alguna manera aturar aquest “temps” per mitjà de la seva sentir i primeres vivències a Bel i la seva imatge actual. Recopilar aquesta informació de l’ahir de manera directa, personal, individual i realitzar les fotografies al Bel actual, donaria pas a una memòria per a les futures generacions. La primera part del treball es va exposar a les Festes de l’any passat a l’exposició “El que la gachocigonya va portar a Bel“, i la segona part s’exposarà durant el proper mes d’agost. Des d’aquí vull donar les gràcies a tots per la seva col·laboració i ajuda.

Poder xerrar amb cadascún dels protagonistes de les seves sensacions i records de la primera infància a Bel ha fet que les entrevistes fossin una explosió de sensibilitat i emoció.

Quan vaig saber que José Gascó Sabaté havia mort, no podia creure-ho, pensava que havia de tractar-se d’una altra persona. A la meva ment venia una i altra vegada la nostra última i recent conversa que va ser amb motiu de l’exposició. Em va explicar que, tot i que molt aviat va baixar a viure a Ulldecona, tenia alguns records dels seus primers anys a Bel, com el que va anar al col·legi amb DonyaArmelina. De José em quedo amb el seu somriure, sempre present, amb el seu amor a la seva família, a la música i sobretot amb aquesta pau i simpatia que t’arrossegava. Vull pensar que seguim somrient junts.

El temps, aquest temps que es torna en contra dels nostres pensaments, ens porta a la realitat.

Per mitjà d’un guasap em va arribar la notícia que Juanito Cardona Cardona també havia mort. No he arribat a temps de poder xerrar amb ell, en relació a la seva primera infància i fer-li la fotografia actual, tal com tenia pensat per aquesta primavera i que formés part juntament amb la resta de belencs de l’exposició. Feia temps que Juanito i jo no coincidíem a Bel. Recordo la primera vegada que ens vam trobar al carrer, davant de casa i que després d’una breu presentació passà a explicar-me quan difícil era abans la vida al poble. Em va presentar a Lourdes, la seva dona i ens enseyarem les respectives cases. Des de llavors, les nostres trobades en aquests anys sempre han estat acompanyades de xerrades en relació al poble, i en les que dèiem que veure’ns a Bel era una bona notícia. Juanito, seguirem cuidant de Bel.

Arturo, tot i que tinc altres coses que contar-te, ho deixo per la propera carta.

Amb els meus millors records, un bes.